dissabte, 5 de desembre de 2009

Vicenç Piera Pañella

Aquesta setmana, parlaré de l'última troballa feta a la xarxa, com sempre també és un descendent dels Piera de les Corts : En Vicenç Piera i Pañella a més de ser cosí germà del meu avi, Patrici Armengol i Piera, va ser l'últim propietari de Can Bruixa abans que l'enderroquessin vers l'any 1946.

Fill de Vicenç Piera Almenara i Dolors Pañella, va ser el fill gran de 4 germans (els altres tres van ser : Josep, Magdalena i Teresa), va nèixer el 12 de juny de 1903 a Barcelona i morir el 13 de juny de 1960 als 56 anys.
Va ser jugador del FC Barcelona durant tretze temporades, a més de defensar la samarreta de la selecció española 15 vegades. Les seves xifres al Barça són espectaculars :
-Temporades al club: 1920-33
-Partits jugats: 395
-Gols: 123
-Títols:
  • 1 Lliga (1928/29)
  • 4 Campionats d’Espanya (1921/22, 24/25, 25/26 i 27/28)
  • 10 Campionats de Catalunya (1920/21, 21/22, 23/24, 24/25, 25/26, 26/27, 27/28, 29/30, 30/31 i 31/32).
Com a gran jugador de l'època va participar en diferents en campanyes publicitàries :

Cinzano : És una marca italiana de vermutEls vermuts de Cinzano daten de 1757 i de la botiga d'herbes de Torí dels germans, Giovanni Giacomo i Carlo Stefano Cinzano, que van crear un nou "rosso de vermut" (vermut vermell) utilitzant plantes aromàtiques dels Alps italians amb una (encara secreta) recepta que combina 35 ingredients, entre els quals s'inclouen marduix, farigola i una espècie d'achillea coneguda com a milfulles d'almesc'. Va arribar a ser conegut com el "vermut de Torí" i va demostrar ser popular entre la burgesia. Després va sorgir Cinzano Bianco, basat en una combinació diferent d'herbes que van incloure artemisiacanyellaclau d'olor, fruits cítrics i gentiana. Va ser seguit per la versió Extra Dry. L'exportació dels seus productes va començar el 1890 ArgentinaBrasil i Estats Units, entre altres.A París el 1912, Cinzano va ser el primer producte a ser anunciat en un cartell de neó.
Cinzano va ser un negoci familiar fins a 1985. A començaments d'aquell any la família de Marone, industrials de Torí, van començar a vendre accions del negoci, culminant el 1992 amb un acord per transformar Cinzano International en propietat íntegrament d'International Distillers and Vintners Limited, subsidiària de Grand Metropolitan. Per aquest temps, la participació en les vendes de Cinzano a Europa era d'un sol dígit, lluny del seu principal competidor, MartiniA conseqüència d'una fusió el 1997, Grand Metropolitan es va transformar en Diageo; dos anys després, Diageo va vendre Cinzano al Grup Campari.

dissabte, 21 de novembre de 2009

Els descendents de Bonaventura Piera i Castellet (II)


Aquest mes de novembre s'ha publicat la segona part de l'article sobre els Piera de Terrassa.

En aquest nou article l'autora, Ana Fernández Álvarez, ens parla d'en Josep Piera i Piera (4/11/1885-26/05/1949), besnèt de Bonaventura Piera i Castellet, el qual va continuar amb el negoci arran de la mort de Joan Piera i Muns (24/03/1859-02/07/1861).

També ens explica la tranformació de l'empresa : Xocolata Piera a Xocolata Piera i Bruguera (1918) fins arribar a Xocolata Ortí, Piera i Bruguera(1924).


L'article que faig referència ha estat publicat el mes de novembre de 2009 al Butlletí del Grup Filatèlic, Numismàtic i de Col·lecionisme de Terrassa en les pàgines 3 i 4 :

dissabte, 14 de novembre de 2009

Salvador Negrevernis Piera


Navegant per la xarxa he trobat un altre blog que també es parla de la familia dels Piera, en aquest cas però dels Piera de Sarrià. Concretament, aquest blog està dedicat a la familia Negrevernis. I té algunes entrades on es fa referència sobre els Piera.

Avui us poso el link sobre Salvador Negrevernis i Piera nascut l'any 1792 i mort el 1857. Fill de Magí Negrevernis Lópes, Ciutadà Honrat de Barcelona, i Teresa Piera Casas.

http://oculimundinegrevernis.blogspot.com/2009/09/salvador-negrevernis-piera.html

dissabte, 31 d’octubre de 2009

Els descendents de Bonaventura Piera Castellet


Durant aquests dies d'octubre he trobat a la xarxa una altra branca de descendents dels Piera de Sant Vicenç de Sarrià. Aquest Piera, anomenat Bonaventura Piera i Castellet va marxar cap a Terrassa on es dedica a la fabricació i venda de xocolata. Fundant el que més endavant seria la fàbrica coneguda com a Xocolata Piera.

L'article que faig referència ha estat publicat el mes d'octubre de 2009 al Butlletí del Grup Filatèlic, Numismàtic i de Col·lecionisme de Terrassa en les pàgines 3 i 4 :
http://www.terrassa.net/files/3498-1437-fit_pdf/GFNidCdT-457.pdf
















diumenge, 23 d’agost de 2009

Fotografia Piera Almenara

En aquesta imatge de la segona dècada del segle XX, podem veure a part de la familia Piera Almenara posant per una fotografia en el camp. Passem a identificar les diferents persones que apareixen :

En la fila inferior (d' esquerra a dreta) : Patrici Armengol i Piera, Francesc Armengol i Font, Anna Piera i Almenara, criatura sense indentificar, Magdalena Almenares Pelfort, Remei Piera i Almenara i Josep Garriga i Pavia.

En la fila superior (d'esquerra a dreta) : Joan Fort i Veneri i Madrona Piera i Almenara.

Francesc Armengol i Anna Piera eren matrimoni i les dues criatures de la fotografia són els seus fills. La Remei i la Madrona eren germanes de l'Anna Piera i totes tres eren filles de Magdalena Almenares. En Josep Garriga i en Joan Fort eren les parelles de la Remei i la Madrona respectivament.













Fotografia : Arxiu de les Corts IF 5091 ll.1.3.2/PIE

dijous, 13 d’agost de 2009

Can Bruixa

A mitjan segle XVIII, enmig dels camps de les Corts, Guerau Piera i Agnès Llopart, van aixecar el mas conegut com de Can Bruixa, en un indret situat dins del marge sud del camí de Barcelona a les Corts i entre la riera de Quatre Camins i el torrent de Can Feu, dit antigament de Llobet. Una referència que avui pot semblar un jeroglífic, perquè les terres on hi havia la masia amb el pas dels anys han canviat molt. Com a referència d’aquesta construcció i per al record n'ha quedat el carrer de Can Bruixa, un vial que es va obrir al començament dels anys cinquanta en terres d’aquesta propietat, cedides per Josep Piera i Estruch amb la condició que dugués aquest nom.

El mas, amb un edifici central i amb una gran era davant, es trobava en l’espai on avui hi ha els edificis dels carrers Galileu, 295-297, i Can Bruixa, 13-17, mentre que la porta d’entrada estava a la travessera Vella, avui Marquès de Sentmenat, un indret que també urbanísticament ha canviat amb l’obertura del carrer Galileu.
Quant al nom o malnom de Can Bruixa, té l'origen en l’estranya virtut que els Piera-Llopart tenien amb els animals, perquè compraven animals amb nafres, famèlics i malalts i en poc temps els curaven i els refeien, cosa que els permetia vendre'ls més tard a un preu més alt. Això, vist per gent de l’època, que no ho entenia, feia que fàcilment els relacionessin amb la bruixeria.

Article del suplement del districte de Les Corts de Maig de 2006.
Fotografia : Can Bruixa, l’any 1896 (facilitada per B. Batlle i Piera. AMD les Corts).



dimarts, 11 d’agost de 2009

Guerau Piera i Piera

Va néixer al municipi de Les Corts el 1831, fruit del matrimoni entre Bru Piera i Vidal (1804 - 1896) i Maria Anna Piera i Castelló, fou el germà petit de sis fills. Anomenat en ocasions Gerard, també era conegut pels sobrenoms de Guelardo o Galardo. Arrendatari, com a masover de l'heretat Sòl de Baix, propietat de la família Comas i Masferrer, Guerau Piera fou home de confiança sense cap dubte de Josep Comas i Masferrer, industrial i polític que va arribar a ser president de la Diputació i senador per Barcelona.

Fou el darrer alcalde del poble de Les Corts des del 1871 al 1897. Com a regidor de l'Ajuntament de les Corts, va substituir interinament, l'any 1871, a l'alcalde, el qual, per motius personals, va haver de deixar la població. Quan era alcalde provisional, es convocaren noves eleccions municipals el 1872, i com que el seu antecessor havia deixat de residir a la població, fou escollit alcalde. Sembla que Guerau Piera va ser un bon gestor i una persona estimada entre els seus veïns, els quals l'anaren reelegint encara que se'l considerés com l"'home de palla" Josep de Comas i Masferrer, en una etapa del segle XIX prou convulsa, amb canvis constants de govern, revoltes, aldarulls, la proclamació de la primera República, la Restauració borbònica, etc. Eren temps en els quals s'havia de fer mans i mànigues per tirar endavant. El seu mandat s'extingí el 20 d'abril de 1897, quan la reina regent Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies va signar el decret d'annexió dels diferents pobles del pla –entre els quals les Corts– a Barcelona.

Guerau es va casar amb Mercè Serra i Compte el 15 de febrer de 1859, va tenir vuit fills. Va morir el 28 de març de 1906.

dilluns, 10 d’agost de 2009

Pau Farinetes

Va ser un personatge molt popular al poble de les Corts a finals del segle XIX, representa un típic pagès d'aquella contrada, que habitava al mas de Can Farinetes, ubicat al carrer Joaquim Molins, darrere de l'Ajuntament del poble.

Durant molt de temps va haver-hi una estàtua seva situada davant de l'entrada del mas, que més endavant va passar al seu interior. L'any 1952, un descendent de la família va fer entrega d'aquesta estàtua a Bonaventura Batlle i Piera perquè s'instal·lés al pati central de la llavors tinència de l'Alcaldia. Restaurada per l'Escola Massana per encàrrec de la Junta del Districte, finalment no es va trobar escaient, i va acabar guardada a la carbonera.

El 6 d'octubre de 1989 s'ignagura una nova escultura d'en Pau Farinetes a la plaça Comas, a tocar el carrer Dolors Masferrer i davant de l'antic Ajuntament de les Corts, avui seu del Consell del Districte, la nova escultura d'en Pau Farinetes és una estàtua de bronze de més de 300 kg de pes i d'una alçada d'1,90 m, que l'escultor Nicolau Ortiz i Serra va reproduir d'una antiga peça de ceràmica, d'autor i data desconeguts, amb les mateixes mesures, però amb un pes de 180 kg.

Sobre la història de l'estàtua hi ha diferents versions:

  • En Jaume Fabre i en Josep M. Huertas assenyalen, en el catàleg d'art públic, que l'autor de l'escultura, desconegut, podria haver fet servir de model Jaume Esteve, regidor de l'últim consistori de Les Corts.

  • Una segona versió seria que l'escultura representa a en Pau Piera i Piera, en Farinetes, perquè tenia el seu rostre, mentre que per fer el cos es prengué com a model Jaume Esteve i Gibert, pagès, jardiner i regidor del darrer Ajuntament de les Corts.
Pau Piera i Piera va néixer a Les Corts l'any 1850 fou fill de Jaume Piera i Molins i Marianna Piera i Estapé. Morí a Barcelona el 24 de desembre de 1921.




diumenge, 9 d’agost de 2009

Can Farinetes



La masia de Can Farinetes, construïda en el segle XVIII en els terrenys coneguts antigament com “Lo Garrofer” i “Lo Palmer”, que havien estat propietat de la família Corts, estava situada just darrere de l’Ajuntament de les Corts, a l’actual carrer Joaquim Molins cantonada amb Joan Güell, estava aproximadament, a l’eix del camí de les Corts a Sarrià (al Torrent dels Morts), a pocs metres de la mateixa plaça de Comas.

Propietat durant moltes generacions de la nissaga dels Piera i Closas, l’edifici de planta, pis i golfes estava format per tres cossos, amb una amplada de catorze metres de façana. En el seu cos central hi havia les golfes, formades per una galeria de quatre arcs de mig punt. Configuraven la façana principal una porta central amb arc escarser, dos grans finestrals, encara que un es convertí en una porta lateral, i balcó i finestres més petites en la planta principal. Davant es trobava l’hort i el jardí. Però l’anècdota està en el seu nom, perquè, segons la tradició, pot sorgir de dos fets diferents. Segons el primer, un dia, mentre els treballadors de la casa feien farinetes per dinar, un gos va ficar el cap dins l'olla. Com que va caldre trencar l’olla per alliberar l’animal, les farinetes van anar a parar a terra. L’altra versió diu que un mosso que demanava feina va ser acollit una nit a la casa i li van donar farinetes per sopar, i l’endemà el van adreçar a una altra masia on pensaven que podien donar-li feina. Quan en aquesta altra casa li demanaren qui el recomanava, el jove, perquè no en sabia el nom o no el recordava, va dir que eren els amos de Can Farinetes. Certes o no, totes dues explicacions són ben curioses. El 1958, la masia va ser venuda a Marià Ganduxer i anys més tard va ser enderrocada.


Article del suplement del districte de les Corts del febrer de 2007.
http://www.bcn.es/publicacions/b_barris/arxiu/07_febrer/Les_Corts.pdf

La fotografia : Masia de Can Farinetes. (Foto: Rovirosa, facilitada per B.
Batlle i Piera - Arxiu Municipal del Districte de les Corts).